Mox. Crónica concierto en jornadas culturales de Pedreguer (22-8-2026)

24 de agosto de 2026
Autor: Juanjo Mestre.

Crónica del concert de Mox en Plaça de L’Amistat de Pedreguer el 22 d’agost de 2026.

… marcant fusió de tradició de la terreta i modernitat de rock alternatiu…

Vam tornar un altre any més, ho vivim i per això ho podem explicar. I va ser amb motiu de les jornades culturals que organitza la Fundació Família Costa i Costa a la Plaça de l´Amistat a Pedreguer i amb la que col·labora per a que la cosa isca bé un dels nostres garitos favorits del món mundial, com és el Quatre Estacions de Pedreguer. Per cert, seguisc opinant que la Plaça de l’Amistat d’aquesta localitat alacantina posseeix un bon rotllo total, a més que és un lloc idíl·lic per a aquest tipus d’esdeveniments pel seu espai i ubicació.

No vam arribar amb suficient temps per veure tot el concert Thee Cha Cha Chas, del que em van contar que van molar prou, però si ho vam fer amb Mox, la banda de Puçol de la qual seguisc pensant que és del millor que hi ha actualment a la mare llengua del poble valencià, i que està formada per Xampo a les guitarres, Josep Sebastià a la dol cors, Juan Vicente Durà al baix, Emilio Durà a la bateria i Viçent Redo a la veu i cors.

Com a menú principal el seu més recent àlbum “Paret Mitgera” de l’any passat, ressenyat aquí a l’Exile i escollit com un dels millors discos de 2025 per als redactors d’aquesta revista cultural-musical. I per demostrar la seua grandesa, què millor que començar amb eixe tradicional que és el “Cant de batre de la tia Leonor de Genovés”, fent un gir a la recuperació que va realitzar al seu dia la llegenda valenciana Pep Gimeno ‘Botifarra’.

Es va recuperar per a la magna ocasió la malaguenya «Barat a un gest» i van tornar a emocionar-me amb el «Ball de gegants» i eixe vers de «què bonic que seria passejar al teu costat mateix de nit que de dia a fosques o amb claredat», amb la gran veu de Rojas i la dolçaina de Josep marcant fusió de tradició de la terreta i modernitat de rock alternatiu. Ídem del mateix amb la «Riberenca» i eixe brutal «ell era molt bon cristià i ara creu en el dimoni, conegué una xica guapa, li demanà matrimoni i ella no es volgué casar».

Amb la “xiqueta que riu, si no plora, si em demanes la lluna saps de sobres que la duc…” en “De les voltes que te ronde”, vaig començar a tenir la sensació que la veu de Rojas trobava l’equilibri sonor i s’engrandia, abans una mica baixa respecte a la resta d’instruments acompanyants.

Després, la veu de Redo ens va elevar amb eixe himne emocional que és «Sóc», carregat de passió i d’exaltació de la cultura i identitat valenciana entre el mar, samarucs, el vent del Garbí, el barri de Russafa, el Penyal d’Ifac, la dolçaina, el tabalet, l’arròs, l’anguila de l’Albufera… Al costat dels meus compis de concert vam tornar a repetir que hauria de ser l’himne de València, molt millor i m’agrada molt més que el «Per ofrenar…»

Es van sumar a la causa les polifonies de «Garrotins impossibles» i «Per a les ocasions», així com la guitarrera i filosòfica «Alegries de Miliet» dels «Tuactes i rebomboris». A la recta final l’addictiva reina del carrer a l’alacantina “Amargues i carquinyols” i el copeig d’Ontinyent a les “Quatre cosetes”.

No podia haver millor colofó que un poc de digna reivindicació, menció inclosa per al damnificat i víctima d’un genocidi com el poble palestí amb el llegendari himne de resistència partisana i antifeixista “Bella Ciao” i ‘«Albà Anti Reivindicativa» com acte de dir adéu. Un luxe.

Texto traducido al castellano

… marcando fusión de tradición de la terreta y modernidad de rock alternativo…

Volvimos otro año más, lo vivimos y por eso lo podemos contar. Y fue con motivo de las jornadas culturales que organiza la Fundació Família Costa i Costa en la Plaça de l’Amistat de Pedreguer y en la que colabora para que la cosa salga bien uno de nuestros garitos favoritos del mundo mundial, como es el Quatre Estacions. Por cierto, sigo opinando que la Plaça de l’Amistat de esa localidad alicantina posee un buen rollo total, además de que es un lugar idílico para este tipo de eventos por su espacio y ubicación.

No llegamos con suficiente tiempo para ver todo el concierto de Thee Cha Cha Chas, del que me contaron que molaron bastante, pero si lo hicimos con Mox, la banda de Puçol de la que sigo pensando que es de lo mejorcito que hay actualmente en la mare llengua del poble valencià, y que está formada por Xampo a las guitarras, Josep Sebastià a la dolçaina, guitarra i coros, José Antonio Rojas a la voz y coros, Juan Vicente Durà al bajo, Emilio Durà a la bateria y Viçent Redo a la voz y coros.

Como menú principal su más reciente álbum “Paret Mitgera” del pasado año, reseñado aquí en el Exile y escogido como uno de los mejores discos de 2025 para los redactores de esta revista culturo-musical. Y para demostrar su grandeza, qué mejor que comenzar con ese tradicional que es el “Cant de batre de la tia Leonor de Genovés”, dándole un giro a esa recuperación que realizó en su día la leyenda valenciana Pep Gimeno ‘Botifarra’.

Se recuperó para la magna ocasión la malaguenya «Barat a un gest» y volvieron a emocionarme con ese “Ball de gegants” y ese verso de «què bonico que seria passejar al teu costat mateix de nit que de dia a fosques o amb claredat», el vozarrón de Rojas y la dulzaina de Josep marcando fusión de tradición de la terreta y modernidad de rock alternativo. Ídem de lo mismo con la «Riberenca» y ese brutal «ell era molt bon cristià i ara creu en el dimoni, conegué una xica guapa, li demanà matrimoni i ella no es volgué casar».

Con la “xiqueta que riu, xiqueta que plora, si em demanares la lluna saps de sobra que la duc…” en “De les voltes que te ronde”, comencé a tener la sensación de que la voz de Rojas encontraba el equilibrio sonoro y se engrandecía, antes algo baja respecto al resto de instrumentos acompañantes.

Después, la voz de Redo nos elevó con ese himno emocional que es “Sóc”, cargado de pasión y de exaltación de la cultura e identidad valenciana entre el mar, samarucs, el viento del Garbí, el barrio de Russafa, el Peñón de Ifach, la dolçaina, el tabalet, el arroz, la anguila de la Albufera… Junto a mis compis de concierto volvimos a repetir que debería ser el himno de València, mucho mejor y me gusta mucho más que el «Per ofrenar…»

Se sumaron a la causa las polifonías de «Garrotins impossibles» y «Per a les ocasions», así como la guitarrera y filosófica «Alegries de Miliet» de los «Tuactes i rebomboris». En la recta final la adictiva reina de la calle en la alacantina “Amargues i carquinyols” y el copeo d’Ontinyent en las “Quatre cosetes”.

No podía haber mejor colofón que un poco de de digna reivindicación, mención incluida para el damnificado y víctima de un genocidio pueblo palestino con el legendario himno de resistencia partisana y antifascista “Bella Ciao” y “Albà Anti Reivindicativa” como acto de decir adiós. Un lujo.