Mossén Bramit Morera i els Morts + Tumba Swing. Crónica conciertos Pedreguer (30-8-2025)

Conciertos

31 de agosto de 2025
Autor: Juanjo Mestre.

Crónica dels concerts de Mossén Bramit Morera i els Morts + Tumba Swing en Plaça de L’Amistat de Pedreguer el 30 d’agost de 2025.

… en tot el concert va prevaldre la classe, el rigor, la gràcia, l’ocurrència, l’actitud rocanrolera i la mare llengua del poble valencià. Segur que Sant Lux, que en glòria còsmica estiga, hauria gaudit amb estos alumnes avantatjats dels Cramps per originalitat, tarannà i talent…

Ho vivim i per això ho vam poder gaudir i comptar. Va ser amb motiu de les jornades culturals de la Fundació Família Costa i Costa en la Plaça de l’Amistat a Pedreguer. Per cert, un lloc ideal per aquest tipus d’esdeveniments, tant pel seu espai com per ubicació, per organització o pels vincles afectius i de bon rotllo que el seu nom indica, i del qual ja gaudim fa unes setmanes el Bonaventura Fest.

Va obrir el festorro Tumba Swing, el duo del projecte que encapçala el trobador elèctric Don Rogelio J i al qual es va unir per a l’ocasió Rubén Marques, baixista dels Llobarros. Temes antics de quan anava «solo y mal acompañado” com “Aquí no!!”, “Tanatorio Party”, “El blues de la buena muerte”, es van entremesclar amb molts temes que, presumiblement, formaran part d’una pròxima gravació.

Al llarg de tot el repertori va oferir una visió musical aspra, abrupta, amb una certa deliberada sensació de minimalisme, de malditisme marginal, d’humor negre i d’un primitivisme blusero que, en algun moment, podia evocar als jienenses de Guadalupe Plata. Així, fins que van rematar amb peces de gravacions més recents, com “Dentro del Vergel” o “Rotja Malpel”.

I va arribar el torn de Mossén Bramit i els Morts. Sense vergonya, amb la nit crampera com a fidel companya, propagant la paraula dels morts entre la privilegiada assistència, entre el rock and roll de soca-rel, el psychobilly, el rhythm&blues i el garage de bona escola, amb interludis activistes de Ramón Morera on es va recordar de Gaza, dels morts per la Dana i la incompetència política valenciana, dels recursos públics com a taula de salvació o dels drets dels col·lectius més vulnerables.

I el millor és que en tot, absolutament en tot el concert va prevaldre la classe, el rigor, la gràcia, l’ocurrència, l’actitud rocanrolera i la mare llengua del poble valencià. Segur que Sant Lux, que en glòria còsmica estiga, hauria gaudit amb estos alumnes avantatjats dels Cramps per originalitat, tarannà i talent.

Els “Cadàvers exquisits” van ser el plat fort de la vetlada. Que un concert comence amb «Testa de donzell», trepidant adaptació del “Teenage Head” de Chris Jordan i Roy Loney, la meua favorita dels Flamin Groovies, suposava un gran senyal d’imminent gaudi col·lectiu. Si després es recorden dels Downliners Sect sixties amb “Glendora”, llavors resultava clar que s’estava obrint una fossa per a eterns i viciosos enamorats. Amb el “Swing dels Morts” va ser inevitable que els esquelets errants i presents es llançaren al món del ball, abans del deliri per la comunicació amb morts o zombis a ritme ramoniano amb el “Rei Arlot”.

Al crit que arriba “el meu amor” es va presentar la fabulosa “Margarida”, dedicada a la primera víctima documentada que, en el S.XV, va ser torturada i assassinada a València per transfòbia. I d’ací als Sonics, amb una monstruosa “No tinguis per de la foscor”, als Cramps amb el “Home Mosquit” i “L’home del sac” (on es va trobar a faltar el saxofon, tot siga dit), o “El Butoni” com a parent del dimoni per al benefici neuronal de la concurrència.

No van faltar novetats i sorpreses molt en l’ona i marca de la casa, com a “Bilabial”, “De nit” o “Flama”, el clàssic psicodèlic i fantasmagòric sixtie d’Arthur Brown, amb Morera ja transformant-se i en perfecta connexió amb els crits i la fenomenal escorta instrumental de Fil Espectre i Alexandre a les guitarres, Xavi al baix i MaliceGo a la bateria.

La recta final va ser demolidora. “És bruixa” i el fuzz dels Fuzztones, el ska sinistre de la super ballable “L’Esglai”, el temazo sacramental de “Els Històries naturals”, la volta de rosca a un clàssic de Sam The Sham & The Pharaohs amb eixos complements de rock licantrop en “Caputxeta vermella”, la festiva “Nicomedes”, la sagnant i endimoniada “Bou embolat” i l’habitual colofó amb “Sang i *Budells”, gloriosa lectura del clasicazo de Richard Berry. Perquè això, que “li diu el mort al degollat, dis-em qui t’ha fet eixe forat” en una nit crampera històrica i memorable.

---

…en todo el concierto primó la clase, el rigor, la gracia, la ocurrencia, la actitud rocanrolera y la madre lengua del pueblo valenciano. Seguro que San Lux, que en gloria cósmica esté, habría disfrutado a lo grande con estos alumnos aventajados de los Cramps por originalidad, talante y talento….

Lo vivimos y por eso lo podemos contar. Fue con motivo de las jornadas culturales de la Fundació Família Costa i Costa en la Plaça de l’Amistat en Pedreguer. Por cierto, un lugar ideal para este tipo de eventos, tanto por su espacio como por ubicación, por organización o por los vínculos afectivos y de buen rollo que su nombre indica, y del que ya gozamos hace unas semanas el Bonaventura Fest.

Abrió el festorro Tumba Swing, el dúo del proyecto que encabeza el trovador eléctrico Don Rogelio J y al que se unió para la ocasión Rubén Marques, bajista de los Llobarros. Temas antiguos de cuando iba «solo y mal acompañado” como “¡¡Aquí no!!”, “Tanatorio Party”, “El blues de la buena muerte”, se entremezclaron con un montón de temas que, presumiblemente, formarán parte de una próxima grabación.

A lo largo de todo el repertorio ofreció una visión musical áspera, abrupta, con cierta deliberada sensación de minimalismo, de malditismo marginal, de humor negro y de un primitivismo blusero que, en algún momento, podía evocar a los jienenses Guadalupe Plata. Así, hasta que remataron con piezas de grabaciones más recientes, como “Dentro del Vergel” o “Rotja Malpel”.

Y llegó el turno de Mossén Bramit i els Morts. Sin vergüenza, con la noche crampera como fiel compañera, propagando la palabra de los muertos entre la privilegiada asistencia, entre el rock and roll de pura cepa, el psychobilly, el rhythm&blues y el garage de buena escuela, con interludios activistas de Ramón Morera donde se acordó de Gaza, de los muertos por la Dana y la incompetencia política valenciana, de los recursos públicos como tabla de salvación o de los derechos de los colectivos más vulnerables.

Y lo mejor es que en todo, absolutamente en todo el concierto primó la clase, el rigor, la gracia, la ocurrencia, la actitud rocanrolera y la madre lengua del pueblo valenciano. Seguro que San Lux, que en gloria cósmica esté, habría disfrutado a lo grande con estos alumnos aventajados de los Cramps por originalidad, talante y talento.

Los “Cadàvers exquisits” fueron el plato fuerte de la velada. Que un concierto comience con «Testa de donzell», trepidante adaptación del “Teenage Head” de Chris Jordan y Roy Loney, mi favoritísima de los Flamin Groovies, suponía una gran señal de inminente disfrute colectivo. Si después se acuerdan de los Downliners Sect sixties con “Glendora”, entonces resultaba claro que se estaba abriendo una fosa para eternos y viciosos enamorados. Con el “Swing dels Morts” fue inevitable que los esqueletos andantes y presentes se lanzasen al mundo del baile, antes del delirio por la comunicación con muertos o zombis a ritmo ramoniano con el “Rei Arlot”.

Al grito de que llega “el meu amor” se presentó la fabulosa “Margarida”, dedicada a la primera víctima documentada que, en el S.XV, fue torturada y asesinada en València por transfobia. Y de ahí a los Sonics, con una monstruosa “No tinguis por de la foscor”, a los Cramps con el “Home Mosquit” y “L’home del sac” (donde se echó de menos el saxofón, todo sea dicho), o “El Butoni” como pariente del demonio para el beneficio neuronal de la concurrencia.

No faltaron novedades y sorpresitas muy en la onda y marca de la casa, como “Bilabial”, “De nit” o “Flama”, el clásico psicodélico y fantasmagórico sixtie de Arthur Brown, con Morera ya transformándose y en perfecta conexión con los alaridos y la fenomenal escolta instrumental de Fil Espectre y Alexandre a la guitarra, Xavi al bajo y MaliceGo a la batería.

La recta final fue demoledora. “És bruixa” y el fuzz de los Fuzztones a lo grande, el ska siniestro de la super bailable “L’Esglai”, el temazo sacramental de “Les Històries naturals”, la vuelta de tuerca a un clásico de Sam The Sham & The Pharaohs con esos complementos de rock licántropo en “Caputxeta vermella”, la festiva “Nicomedes”, la sangrienta y endemoniada “Bou embolat” y el habitual colofón con “Sang i Budells”, gloriosa lectura del clasicazo de Richard Berry. Pues eso, que “li diu el mort al degollat, dis-me qui t’ha fet eixe forat” en una noche crampera histórica y memorable.

Crónicas conciertos Juanjo Mestre Mossèn Bramit Morera i Els Morts Mossén Bramit Morera i Els Morts Tumba Swing