En el Botànic de Cullera amb Mox (crònica concert 30-3-2025)

1 de abril de 2025
Autor: Juanjo Mestre.

Crònica del concert de Mox en Botànic de Cullera, el 30 de març de 2025.

… la banda de Puçol va aconseguir embruixar a la suertuda concurrència, molt més amb la solidesa en la coexistència i intercanvi dels dos vocalistes principals J.A.Rojas i Vicent Redo, i, molt especialment, amb l’aportació de la dolçaina de Josep Sebastià, fusionant tradició i modernitat amb una originalitat digna de tindre molt en compte.

Hi havia moltíssimes ganes de tornar a eixe marc incomparable que és el Botànic de Cullera, màxim amb l’estupendíssima proposta primaveral i dominical que s’havia anunciat sense bombo ni platerets però amb important calat i interès per als suficients privilegiats que van atendre a la difusió que es va realitzar en diversos mitjans de comunicació o en xarxes socials, i que es van donar cita en eixe fantàstic paratge de la localitat costanera a la Ribera Baixa valenciana.

Com és sa costum, arrencava el Cicle de Músiques i Arts al Botànic barrejant disciplines artístiques, culturals i musicals, amb la corresponent exposició a la sala d’entrada ubicada per a això, en aquesta ocasió del mestre italià Antonio Minerba que resideix a la capital del Túria amb “Sinestèsia”, estimulant els sentits i el sistema nerviós amb una fusió pictòrica de llum, colors i elements procedents de la música i del cinema.

Entrant ja a l’apartat musical es va presentar Mox al complet, set membres i un equipàs de so com poques vegades havíem vist al Botànic, amb el què la banda de Puçol va aconseguir embruixar a la suertuda concurrència, molt més amb la solidesa en la coexistència i intercanvi dels dos vocalistes principals J.A.Rojas i Vicent Redo, i, molt especialment, amb l’aportació de la dolçaina de Josep Sebastià, fusionant tradició i modernitat amb una originalitat digna de tindre molt en compte.

El plat fort havia de ser, lògicament, el flamant i recent treball discogràfic “Paret Mitgera”, un dels indubtables millors discos que, per al que subscriu, s’han parit a la mare llengua del poble valencià durant els últims anys, començant per la lectura del tradicional “Cant de batre de la tia Leonor de Genovés”, recuperada en el seu moment per la llegenda valenciana Pep Gimeno ‘Botifarra’.

Mox: Xampo, Josep Sebastià, José Antonio Rojas, Juan Vicente Durà, Emilio Durà, Viçent Redo.

No va faltar la meua favoritíssima, de pelopunta el “Ball de gegants” amb això de “què bonic que seria passejar al teu costat mateix de nit que de dia”, ni “De les voltes que te ronde”, retrunyint allò de “xiqueta que riu, xiqueta que plora, si em demanares la lluna saps de sobra que la duc…”, així com tampoc l’emotiva «Cançó de bressol» a doble veu.

Això sí, el moment de major magnitud, apassionament i exaltació em va semblar “Sóc”, un himne emocional com a poques vegades s’ha vist, el que crec que conté les principals claus de la “Paret Mitgera”, el del crescendo en un recorregut geogràfic, cultural i d’identitat valenciana, entre la mar, oliveres, samarucs, el vent del Garbí, el barri de Russafa, el Penyal d’Ifach, la dolçaina, el tabalet, l’arròs, l’anguila de l’Albufera…

Josep Sebastià i Viçent Redo de Mox

Tota eixa original fórmula de tradició valenciana immersa en el llenguatge del pop i del rock més alliberat i independent ens va portar a un cant lliure ple de claredat i lluminositat com “Barat a un gest” i “Alegries de Miliet” del disc “Tuactes i rebomboris” de 2015, o els “Garrotins impossibles” i “Per a les ocasions” de les “Palifonies” de 2013, i a les quals es va sumar com a novetat “El que és important” o els dos temes que obrin la “Paret Mitgera», el de llevar les penes “Quatre cosetes” i l’addictiva melodia “Amargues i carquinyols” sobre la reina del carrer i sobre la falta de sana capacitat mental que, per estes terres, es coneix com “seny”.

Però, sens dubte, no va poder haver millor colofó que succeir-se consecutivament la turbadora “Riberenca”, l’adaptació del llegendari himne de resistència partisana i antifeixista “Bella Ciao”, tan important per a la memòria històrica en estos temps que estem vivint, i la “Albà Anti Reivindicativa” que ens va situar per a saber on volem estar i a qui volem aguantar.

I és que per a dos dies que estem en este món, o com diuen, per al que ens queda en el convent, els suficients ja podem presumir que vam veure i ho vam passar de luxe amb els Mox en el Botànic de Cullera. Ah, i després va arribar el moment de «germanor» amb paella valenciana col·lectiva per a totes i tots els presents, com mana la tradició dominical dels avantpassats agricultors de la terreta. Que no ens falte de res.

Texto traducido al castellano

Había muchísimas ganas de volver a ese marco incomparable que es el Botànic de Cullera, máximo con la estupendísima propuesta primaveral y dominical que se había anunciado sin bombo ni platillo pero con importante calado e interés para los suficientes privilegiados que atendieron a la difusión que se realizó en varios medios de comunicación o en redes sociales, y que se dieron cita en ese fantástico paraje de la localidad costera en la Ribera Baja valenciana.

Como es sana costumbre, arrancaba el Ciclo de Músiques y Arts al Botànic mezclando disciplinas artísticas, culturales y musicales, con la correspondiente exposición en la sala de entrada ubicada para ello, en esta ocasión del maestro italiano Antonio Minerba que reside en la capital del Turia con “Sinestesia”, estimulando los sentidos y el sistema nervioso con una fusión pictórica de luz, colores y elementos procedentes de la música y del cine.

Entrando ya al apartado musical se presentó Mox al completo, siete miembros y uno equipo de sonido como pocas veces habíamos visto en el Botànic, con el que la banda de Puçol consiguió embrujar a la suertuda concurrencia, mucho más con la solidez en la coexistencia e intercambio de los dos vocalistas principales J.A.Rojas y Vicent Redo, y, muy especialmente, con la aportación de la dulzaina de Josep Sebastià, fusionando tradición y modernidad con una originalidad digna de tener mucho en cuenta.

Josep Sebastià de Mox

El plato fuerte tenía que ser, lógicamente, el flamante y reciente trabajo discográfico “Paret Mitgera”, uno de los indudables mejores discos que, para el que suscribe, se han parido en la madre lengua del pueblo valenciano durante los últimos años, empezando por la lectura del tradicional “Cant de batre de la tia Leonor de Genovés”, recuperada en su momento por la leyenda valenciana Pep Gimeno ‘Botifarra’.

Mox: Xampo, Josep Sebastià, José Antonio Rojas, Juan Vicente Durà, Emilio Durà, Viçent Redo.

No faltó mi favoritísima, de pelopunta el “Ball de gegants” con eso de “què bonic que seria passejar al teu costat mateix de nit que de dia”, ni “De les voltes que te ronde”, retumbando lo de “xiqueta que riu, xiqueta que plora, si em demanares la lluna saps de sobra que la duc…”, así como tampoco la emotiva nana a doble voz «Cançó de bressol».

Eso sí, el momento de mayor magnitud, apasionamiento y exaltación me pareció “Sóc”, un himno emocional como pocas veces se ha visto, el que creo que contiene las principales claves de la “Paret Mitgera”, el del crescendo en un recorrido geográfico, cultural y de identidad valenciana, entre el mar, olivos, samarucs, el viento del Garbí, el barrio de Russafa, el Peñón de Ifach, la dolçaina, el tabalet, el arroz, la anguila de la Albufera…

Josep Sebastià, Viçent Redo i Juan Vicente Durà de Mox

Toda esa original fórmula de tradición valenciana inmersa en el lenguaje del pop y del rock más liberado e independiente nos llevó a un canto libre lleno de claridad y luminosidad como “Barat a un gest” y “Alegries de Miliet” del disco “Tuactes i rebomboris” de 2015, o los “Garrotins impossibles” y “Per a les ocasions”de las “Palifonies” de 2013, y a las cuales se sumó como novedad “El que és important” o los dos temas que abren la “Paret Mitgera», el de quitar las penas “Quatre cosetes” y la adictiva melodía “Amargues i carquinyols” sobre la reina de la calle y sobre la falta de sana capacidad mental que, por estas tierras, se conoce como “seny”.

Pero, sin duda, no pudo haber mejor colofón que sucederse consecutivamente la turbadora “Riberenca”, la adaptación del legendario himno de resistencia partisana y antifascista “Bella Ciao”, tan importante para la memoria histórica en estos tiempos que estamos viviendo, y la “Albà Anti Reivindicativa” que nos situó para saber donde queremos estar y a quienes queremos aguantar.

Y es que para dos días que estamos en este mundo, o como dicen, para lo que nos queda en el convento, los suficientes ya podemos presumir de que vimos y lo pasamos de lujo con los Mox en el Botànic de Cullera. Ah, y después llegó el momento de «germanor» con paella valenciana colectiva para todas y todos los presentes, como manda la tradición dominical de los antepasados agricultores de la terreta. Que no nos falte de nada.