Oscar Briz. Retrospectiva al Teatre Principal de València (crónica concert 25-3-2023)

26 de marzo de 2023
Autor: Juanjo Mestre.

Crónica del concert d’Oscar Briz al Teatre Principal de València.

Ni més ni menys que al Teatre Principal de València, es presentava el cantant, guitarrista i compositor de l’Alcúdia per oferir una retrospectiva dels seus quaranta anys d’activitat musical, sempre tenint en compte els seus inicis, primer amb la banda d’afterpunk Coda o ja a finals dels vuitanta amb Banderas de Mayo, on es va aproximar més al jangle-pop britànic i al Paisley Underground americà que es coïa en aquells anys, i en què va tindre un relatiu èxit nacional amb “Me siento bien” .

Com no podia ser d’altra manera, el concert va girar al voltant d’una trajectòria en solitari que va començar al 1999, quan Òscar Briz va tornar al seu poble i es va acompanyar dels Cors d’Aram, iniciant la seua carrera com a cantautor a la mare llengua del poble valencià, amb “El temps ja ha arribat”. De fet, va ser un luxe, un dels moments claus de l’esdeveniment, tornar a escoltar «28 forats», d’eixes cançons amb solera, amagades en el temps i que relatava la història d’un dissabte a la nit, entre farlopa i whisky, i el salvatge assassinat que va cometre un feixista.

Acompanyat de membres habituals de la seua banda com Silvia Martí, Xavier Alaman, Miguel Caballer i Enrique Pons, per l’escenari van passar un munt de músics convidats, inclosos els xavals de l’escola “Sentir Estudi Suzuki” que, amb els seus violins, van estar en alguns dels moments més emotius. Alternant amb ells es van recordar els inicis del S.XXI, en “Sortir gegants”, la que al seu dia va ser premiada “Tirar a matar” o “La llamada” en castellà, així com les commovedores peces “AP7, “360 graus” o «A trenc d’alba».

Però per a emocions d’un servidor van ser cançons de “L’estiu” com “Carolina dins d’un pou”, “JT” i, molt especialment, “Llavor voladora”, aquesta estratosfèrica cançó entre tarongers, pins i arrels val un concert i, per descomptat, el més gran dels reconeixements.

“El caminant”, “No digues que no pot ser”, “Desperta al dolor”, “Ni puto cas”, “Les mascares”, “No caure és que m’agafes de les mans”… van servir per comprendre aquest univers tan personal que, amb una lírica tan elaborada com exquisida, ha anat discorrent entre el pop més melòdic de llum mediterrànea, el soft-rock, el jazz i el folk d’arrels americanes.

Bona part de la recta final va estar dedicada al més recent “Amor i psicodèlia en temps de virus”, amb “Reinicie”, “Jupiter & IO”, “18350 dies /Stereotype”, “La llum es presenta si la crides” o “Explore and fall into the arms of love”.

Però el gran colofó i segurament el més de pelopunta va ser “València tensa”, la història als carrers de la capital del Túria, eixa ciutat que vol ser oberta i gran, però on encara hi ha botiguers (entre altres retrograus) que si preguntes en l’idioma valencià són capaços de demanar que se’ls parli en cristià, com si només el castellà estiguera beneït per la seua ignorància més macabra i poc integradora, i a qui segurament li agradaria tornar als temps de llengües silenciades a cop de prohibició. Un luxe tot, inclosa posada en escena, il·luminació, sonorització… Per molts anys més, Oscar Briz.