Carles Chiner - Salvatge (2023). Un món... feliç?

17 de julio de 2023
Autor: Chals Roig.

Carles Chiner pren el clàssic de la ciència ficció «Un món feliç» d’Aldous Huxley com a punt de partida per al seu tercer disc en solitari.

…amb la música de Carles Chiner pots esperar qualsevol gir, potents riffs de guitarra unes vegades, el baix destilant un groove funky altres, lletres que poden posar-te el cor en un puny o fer-te somriure de culpa quan et veus reflectit, crits animals de garatge, falsets, interpretacions de vellut. Entre allò antic i allò modern, soul, pop, rock, aquest disc és un gaudí de principi a final a més de convidar a la reflexió…

Aquest any estic gaudint el que no està escrit amb discs fets a prop de casa. Jo ja sé que les llistes són com els culs i que tots en tenen una. No obstant no em quedaré sense afirmar que és aquest Salvatge de Carles Chiner un dels meus clars candidats a millor disc de l’any. Un disc enganxós que a més creix amb a cada escoltada.

Per a qui no el conegui, cal dir d’entrada que Carles Chiner és un cúmul de talent. Arts escèniques, bandes sonores, música… Anant al que ens ocupa, la música, no només és un dels millors vocalistes que s’han parit en terres valencianes pel seu ampli i potent registre vocal, també és un molt bon compositor de cançons que té la capacitat de recórrer la història de la música en un parell de compassos a més de ser un excel·lent lletrista. Juntament amb la seva versatilitat estilística, un coneixement avançat en la gravació i producció casolana, i una execució instrumental per damunt de la mitjana, me’l fan considerar un dels artistes més complets que hi han en actiu ara mateix.

Carles Chiner – Foto: Dolo Chanzá

Recapitulant una mica pel neòfit, els seus discs liderant el grup Gener van aconseguir una popularitat unànime que poques vegades s’han vist al País Valencià, al punt que demostraren com podia ser un mainstream cantat en valencià sanejat i d’alta qualitat. Ja parlàrem en aquest exili quan començaren a rodar amb El Temps del Llop (2014), ressenya escrita per David Nikochan. I des del principi, sempre vaig tindre clar que si un grup tan bo com ells no ho aconseguia, ningú podria fer-ho.

Gener va anar a més i a per totes. Tenien el talent i tenien les cançons. Inclús feren l’intent passant-se al castellà amb un disc igualment excel·lent titulat Esto no es un disco de Gener. Però ja se sap que fins i tot la popularitat i cert reconeixement, no garanteix la continuïtat d’una formació com aquesta i més donades les circumstàncies de l’actualitat musical. Mai em cansaré de dir-ho, els seus discs són dignes d’estadis i dignes dels festivals més grans i de més renom. No va poder ser.

Desfet el grup, per sort la història continua. Carles Chiner va decidir deixar de presentar-se en directe al temps que va començar la seva discografia en solitari. Si bé, veure el grup en directe sempre va ser un goig, una experiència musical completa i total, desproveït de les obligacions grupals ha encetat una de les seves etapes més prolífiques. El seu debut Amateur (2021) i el següent Cos Mortal (2022) són tan bons com aquest Salvatge, disc amb el que torna a aquest exili musical, disc que m’entusiasma.

Portada de Salvatge

A Carles Chiner se li dóna molt bé crear discs en els quals les cançons interaccionen unes amb les altres, quasi podria dir-se que en la seva carrera discogràfica predominen els discs susceptibles de ser titllats de conceptuals.

El primer disc relatava el moment obscur que travessava València, i Oh, Germanes! donava protagonisme a les dones al llarg de la història, però l’exemple més clar va ser Cante el cos elèctric on l’autor reflexionava sobre la hiperconnectivitat en la qual vivim i ho va fer per boca de Walt Whitman i Ray Bradbury. Una meravella, molt potent i recomanable.

En el musical i pel rerefons, considere Salvatge com una espècie de continuació d’aquest últim disc esmentat de Gener, disc pel qual el vaig entrevistar ara fa cinc anys per a No Sé Viure Sense Rock. En aquesta ocasió, partint del llibre «Un món feliç» d’Aldous Huxley, construeix 12 cançons que tot i parlar d’automates i d’escenaris futuristes, ens fa mirar-nos al mirall del que som ara.

Millor és que es denota com Carles gaudeix del procés a cada cançó on els arranjaments detallistes semblen no posar límit ni ancorar-se en un estil concret. El bon salvatge inicia aquest recorregut convidant-te a moure els peus i presentant el personatge principal a partir del qual desenvolupa la trama del disc, i amb el pop enganxós Com l’arbre del Teneré ens situa a la zona limítrof entre els dos móns, el vell que se’n va i el nou que ja està ací, mirant de front el salt tecnològic i la hiperconnectivitat que ha transformat la manera en la que vivim i experimentem el món, la vida, l’amor.

Pedra de riu posa de manifest la seva gran habilitat vocal que l’apropa inclús a Jeff Buckley en un crescendo que de menys a més intensitat a més regala un gran joc de guitarres, i amb la versatilitat que comentava abans ens du fins i tot ritmes africans amb força rockera en L’animal de dos cares.

Com no recordar Dark End of the Street amb el deep soul Foguera per a tres fills, quina meravella, magnífic com les cançons s’obrin sense presa i embolicant-te fins el clímax. I tot i que la temàtica futurista pot fer pensar en un disc desapegat de l’actualitat, cançons com la súplica Vull ser un autòmata feliç parlen molt bé de nosaltres i també de la genialitat de Carles Chiner per a jugar amb l’oient i dur-lo al seu terreny.

No puc més que recordar el David Bowie crooner amb l’esfereïdora Mort d’un vianant, mentre amb molta estima i cura dibuixa paisatges malenconiosos i distòpics en La història natural. Tanca el disc amb la crítica aguda de Caure al segle XXI com si portés de tornada a l’actualitat a aquell protagonista de 20th Century Man dels Kinks fart de les incongruències de l’època moderna de la maquinaria, una tonada senzillament brutal que posa la cirereta a aquest portentós pastís.

Com sol ser habitual en la música de Carles Chiner, pots esperar qualsevol gir. Potents riffs de guitarra unes vegades, el baix destilant un groove que donen ganes de moure els peus altres, lletres que poden posar-te el cor en un puny o fer-te somriure de culpa quan et veus reflectit, crits animals de garatge, falsets o interpretacions de vellut, entre allò antic i allò modern, soul, pop, rock…

Aquest disc és un gaudí de principi a final a més de convidar a la reflexió doncs Carles Chiner sap llegir l’actualitat amb lucidesa, sense jutjar i amb humilitat. I l’admire per com pren rumb cap a terrenys fora de les convencions acceptades en el món musical, siga per la manca del format físic o siga per la decisió de no fer gira de presentació del disc, que més enllà del personal, segurament no li manquen raons. Simplement segueix el seu camí amb els seus propis termes i condicions, posant el focus en el que importa: la música i les cançons.

Qui sap si està obrint una escletxa que tot i que intuïm, no ens atrevim a admetre. Tal vegada tenim que tocar fons per a tornar a donar valor al que realment importa, o tal vegada ja caminen fora del nostre temps com el bon salvatge d’Aldous Huxley. En tot cas, recomane que baixeu el vostre ritme, xafeu el fre i escolteu detingudament aquest Salvatge, sens dubte pocs discs et trobaràs aquest any amb tanta qualitat.