MALA - Ep1 (2024). Irresistible debut

30 de agosto de 2024
Autor: Chals Roig.

El trio valencià MALA enceten la seva discografia

Les MALA han creuat una línia que obre infinites possibilitats. Cançons que en origen ja mostraven un folk de molts quirats, creixen cap on no s’hagués imaginat mai, marcant inexorable un «abans» del «després» […] són joves i autèntiques, són el nou alt-country riberenc i són d’ara, un sentir que es filtra a cadascuna de les seves interpretacions.

Fa un temps, parlava de MALA a les pàgines de l’Exile després d’assistir a un concert quan encara eren un duet. En aquell moment, el meu entusiasme va ser enorme gràcies a les aptituds compositives i al gust musical de Leti i Casandra. Pur talent. Ara, aquesta proposta musical valenciana creix amb l’incorporació de Marta, qui s’encarrega de les percussions, i per a rematar acaben de presentar el seu primer disc ja disponible al seu bandcamp.

El meu entusiasme, és clar, no ha disminuït gens; em considere un fan incondicional de MALA, i l’alegria és doble perquè arriben amb aquest primer EP enregistrat amb la col·laboració de Josep Pérez, conegut artísticament com Ona nua, qui ja havia passat per aquestes pàgines amb el seu disc «Superpop«. A més de les seues aportacions, encarregant-se de la producció i aportant arranjaments de bateria, guitarra elèctrica i metal·lòfon, també compten amb la important contribució de Jacobo Pérez al baix i amb la veu de Lola Ledesma i el seu cant per l’u.

Tal i com vaig comentar en aquell moment, MALA capturaven en directe l’essència de la New Weird America que va sorgir fa unes dècades. Nodrint-se com aquells artistes del folk dels anys 60 i 70, tant del britànic com del nord-americà, així com d’altres variants com l’acid folk i el psych folk. Ho feien des d’una perspectiva actual, integrant de manera molt natural totes aquestes influències amb l’essència de la cançó popular autòctona a través de referències locals i de les seves pròpies experiències. El nou folk riberenc.

MALA comencen a caminar amb el seu primer disc.

Ara, amb aquestes quatre cançons es manifesta un avanç artístic que, sense renunciar a la seva essència folk, explora noves vies cap a l’Alt-country, aquell que més que cap a la tradició clàssica, mira cap a camins més modernistes, desproveïdes de cap prejudici estilístic.

La riquesa instrumental i la qualitat de les composicions són tan notables que al meu xicotet univers musical ja rivalitzen amb artistes favorites com Lisa Germano, Neko Case, Eilen Jewell o Jesse Sykes. Escoltar aquestes cançons literalment m’aborrona, música que transmet joventut, sensibilitat, intensitat, autodeterminació i força.

No podia faltar «Dues maquis» que és una de les seves cançons insígnia. Una lletra enginyosa capaç de fer-nos sentir la melangia de temps no viscuts a través de la història de dues guerrilleres que en temps passats recorren la Vall de la Murta. La seva base acústica s’enriqueix amb guitarres western i sinuoses donant un gir cap al country deliciós. Amb aquesta tonada es denota que artísticament MALA han creuat una línia que obre infinites possibilitats. Cançons que en origen ja mostraven un folk de molts quirats, creixen cap on no s’hagués imaginat mai, marcant inexorable un «abans» del «després».

«Ulls clucs» és una de les meues favorites. Una gran cançó que en temps passats perfectament podria haver-se convertit en un estàndard del gènere. Tonada que transmet la idea de que hi ha aspectes importants de la vida que no es poden adquirir amb diners. En el context de la cançó, es fa una referència al judici final, on algunes persones no podran pagar per salvar la seva ànima. Com elles diuen «és una cançó infernal amb arpegis litúrgics«, m’encanta. Una lletra d’aire apocalíptic i melodia lluminosa que ens du cap a una tornada enganxosa irresistible molt a l’estil pop-folk dels Avett Brothers, subratllant amb les seves pujades i baixades una sensació de transcendència.

Abans parlava de la seva falta de prejudicis i no ho deia debades, «Pardalet» és la prova de com sense sortir del seu propi terreny s’apropen a allò «latino«, terme tan maltractat per les tendències actuals. Amb aquesta cançó acabada a quatre mans rememoren els boleros que una vegada van ser tan rellevants, a les seues mans l’estil recobra tot el sentit avui tot i aquesta «actualitat» de usar i tirar. A remarcar la qualitat lírica de les seves lletres enginyoses i evocadores, i amb una picada d’ullet a mode de coda a «Wicked Game».

«Morus alba» és el nom científic de la morera, una tonada amb inspiració renaixentista i on a més de la veu de Casandra, tenim la participació excepcional de Lola Ledesma que amb el seu cant per l’u congela el temps per moments, lletra que serveix de testimoni d’una època passada i evoca les antigues andanes de la Ribera antigament plenes de cucs en una València bressol de la seda. Genial com les MALA aconsegueixen que allò antic es toque amb la punta dels dits amb allò modern.

Les MALA són joves i autèntiques, són el nou alt-country riberenc i són d’ara, un sentir que es filtra a cadascuna de les seves interpretacions. Només faltava que feren aquest pas cap a l’estudi, una cosa que molts esperàvem amb ganes, no només per a que les seues cançons ens acompanyen a les escoltes atentes i furtives quan la rapidesa de tot plegat ens ho permeta, sinó també per veure com traslladaven el seu ideari original cap al format discogràfic, i per suposat, ho aconsegueixen de manera excel·lent. Enceten així un camí que espere que siga molt llarg i pròsper. Un disc molt recomanable que es fa curt. Vull més.

No deixeu d’anar als seus concerts si teniu l’oportunitat. Podeu visitar el seu bandcamp i escoltar aquest EP1. https://malabandafolk.bandcamp.com/album/mala-ep-1